Però, què passa a Catalunya ara?
Will Kirby, News Editor
Una estelada en un balcó a Barcelona (Foto: Derek Giovanni Flickr, CC BY-NC-ND 2.0, via Flickr)
Read the English version of this article here. | Llegeix la versió en anglès d’aquest article aquí.
Fa més de tres anys, l’1 d’octubre de 2017, es va celebrar un referèndum inconstitucional sobre la independència de Catalunya, tot i la prohibició del Tribunal Constitucional i la manca de suport del govern espanyol.
La violència de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil contra els ciutadans catalans, que simplement van exercir els drets electorals que els havia concedit el Govern de Catalunya, va arribar a ser reconeguda tot arreu del món, gràcies a l’àmplia difusió de les imatges dels fets als mitjans de comunicació estrangers.
D’ençà d’aquell dia, el que s’anomena el procés ha seguit dominant no només la política, sinó també les portades dels diaris, el sistema judicial i els temes de converses informals a les terrasses de Catalunya.
De totes maneres, no és correcte dir que l’1-O va ser l’inici del procés, sinó que va ser la culminació d’un moviment que ja feia gairebé set anys que creixia enormement. Una foguera que els polítics, tant els sobiranistes com els unionistes, i diverses crisis alimentaven, fins que va ser impossible extingir-la sense que les divisions esdevinguessin encara més profundes.
Al dia d’avui la República Catalana no existeix. En canvi, la situació política i econòmica de Catalunya de cara a la galeria segueix gairebé igual que fa més d’una dècada.
Una diferència important, però, és que nou polítics i polítiques catalans són condemnats a entre nou i tretze anys de presó. Diverses organitzacions internacionals, entre les quals l’ONU i Amnistia Internacional, consideren que les sentències són “excessives i desproporcionades” o “arbitràries”. A més, set polítics independentistes implicats en els esdeveniments del procés —entre els quals l’expresident Carles Puigdemont— ara es troben a l’exili.
El passat 14 de febrer es van celebrar eleccions a Catalunya (la sisena convocatòria al territori en només sis anys, sense comptar-hi ni el 9-N ni l’1-O), provocades per la inhabilitació de l'expresident de la Generalitat, Quim Torra, per desobediència l’any passat.
L’independentisme, sens dubte, va tornar a dominar com a tema principal en la política catalana durant la campanya. Encara que alguns partits prefereixen girar full, i ignorar quasi completament l’etapa anterior, el debat sobre la independència i les conseqüències del procés acaba convertint-se de nou en un assumpte clau.
Entre els partits que optaven per obrir una nova etapa i obviar l’anterior hi ha el Partit Socialista de Catalunya (PSC) que, amb l’aposta per l’exministre de Sanitat, Salvador Illa, com a candidat socialista proposava una mena de canvi de paradigma que va rebre el nom “l’efecte Illa”.
El PSC volia tornar a ser la primera força política a Catalunya després d’una dècada de dominació independentista, però finalment els votants els van denegar una victòria tan decisiva.
De fet, els resultats electorals han complicat la qüestió de la política catalana encara més i ara els partits queden en una situació més difícil a navegar que mai.
El PSC va guanyar en número de vots, però amb 33 escons, els mateixos que el partit independentista Esquerra Republicana de Catalunya. És més, els partits independentistes col·lectivament van guanyar prou escons per superar els partits unionistes en nombre de vots i, per tant, tenen la capacitat de bloquejar qualsevol coalició en un possible vot d’investidura.
L’altre resultat més sinistre d’aquestes eleccions és que Vox, el partit d’extrema dreta, ha guanyat els seus primers escons al Parlament de Catalunya, concretament 11. La dreta unionista en la política catalana mai ha ocupat una posició gaire decisiva, però els principals partits moderats de dreta, Ciutadans (Cs) i el Partit Popular (PP), van patir derrotes significatives el 14-F, la qual cosa va obrir la porta a l’extrema dreta.
Les negociacions per decidir qui serà el nou president de Catalunya ja han començat . Els independentistes volen trobar una manera de tancar la porta als unionistes i prolongar la seva dominació de les institucions polítiques catalanes. Els resultarà difícil, ja que les diferències entre els partits són considerables i segueixen creixent.
Protesta a Barcelona en defensa de la llibertat d’expressió (Foto: Natacha Maurin)
Paral·lelament, les tensions a Catalunya estan augmentant encara més, amb les protestes violentes en la defensa de la llibertat d’expressió, motivades per l’empresonament de Pablo Hasél, com a teló de fons. Els joves de Catalunya han paralitzat els carrers de Barcelona en les últimes setmanes perquè ja n’han tingut prou: pateixen la taxa d’atur juvenil més elevada a Europa – 4 de cada 10 joves de menys de 25 anys s’han quedat sense feina – i estan descontents i desencisada amb la resposta política als seus problemes.
Llegeix l’article de Natacha Maurin sobre les protestes a Barcelona contra l’empresonament de Pablo Hasél aquí.
Hi ha poques coses clares en la política catalana actual. A més, els pròxims mesos i setmanes presentaran, quasi segurament, dificultats. Caldrà veure com els polítics catalans concreten el nou modus operandi polític, i si amb això aconsegueixen calmar les tensions que han esclatat al carrer.
Foto de portada: Toshiko Sakurai, CC BY-NC-ND 2.0, via Flickr
